MARIA-MERCÈ MARÇAL
FOTOS I BIBLIOGRAFIA

Durant l'infantesa, al jardí de la masia dels seus oncles.

Durant l'embaràs, disfressa de verge, ironitzant sobre la seva condició de mare soltera.

Instants després de donar a llum la seva filla (1980)

A Cadaqués, ja en tractament per la malaltia. Al costat de la seva mare i la seva filla (1997)

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Infància, estudis i vida familiar
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976.
El 1980 té la seva filla Heura,[1] que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai,[1] del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
[edita] Vida política
Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.[1]
Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club.[1] Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
[edita] Treball editorial
L'any 1973 és cofundadora, amb Ramon Pinyol Balasch i amb d'altres joves poetes de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
[edita] Obra
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976)[2] prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya, que ha patrimonialitat l'autora fins al punt de relativitzar-la com a escriptora de primer ordre en termes absoluts.
En el seu vessant com a traductora, va traduïr autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona

MONTSERRAT ROIG:
PARAULES D’AVUI

Autora Montserrat Roig
Intèrprets Mariona Casanovas (actriu) i Emili Cuenca (músic).
Direcció Maria Manau i Frederic Roda.

Relació dels textos de l’espectacle.
En una petita ciutat alemanya.
El dolor que no s’atura mai.
Aquí no els diem pas fastigosos.
Les lliçons de pas del temps.
El cordó umbilical que no es talla mai.
La supervivència de l’espècie.
Totes aquestes menes d’amor.
L’adolescència al colomar.
Jo també m’hi apunto.

Aquests textos són una selecció dels articles recollits en el llibre “Un pensament de sal, un pessic de pebre”. Dietari obert 1990-1991, que agrupa la totalitat d’articles que la Montserrat Roig va escriure al diari Avui fins pocs dies abans de morir. Els temes són diversos, des de la justícia social, la discriminació, la llengua, el feminisme,la pau...La interpretació de la Mariona Casanovas va ser extraordinària, va saber explicar cada text amb un sentiment, una vivesa de mirada, uns moviments, que et feia està totalment entregada a la seva actuació i també ho afavoria la proximitat de l’espai reduït del teatre. També cal destacar l’actuació del músic que amb l’acompanyament de guitarra donava un toc molt encertat.
Quan vam sortir ens vam quedar a la porta comentant l’obra i vam tenir la sort de poder parlar amb els mateixos actors i comentar el que ens havia semblat i felicitar-los.

Abril 74




LLuís LLach

La Nova Cançó i la Cançó Catalana a la Transició

LA NOVA CANÇÓ I LA CANÇÓ CATALANA A LA TRANSICIÓ
Conferencia del professor Jordi Giró.

1959-62 Els orígens.
1963-67 Consolidació dels Setze Jutges i Raimon.
1968-69 Serrat canta en castellà i el grup de folk.
1970-75 6 hores de Canet i els concerts multitudinaris.
1976-80 Música laietana i el desencís dels cantautors.

Els Setze Jutges s’originen a partir de 1959. Eren un grup format, d’inici, de gent que provenia de la burgesia, feien trobades a les cases particulars i fins 1963-67 no s’han consoliden. Durant aquests anys coneixen al Raimon. Els hi va causar molta admiració però era un estil diferent, cantava cançons molt reivindicatives i de crítica social. Públicament, es va donar a conèixer en “el Festival de la Canción Mediterranea”, primer no estava d’acord però desprès va acceptar cantar en català. Al donar a conèixer les seves cançons amb gran èxit és quan comença la censura.
Després coneixen a Joan Manel Serrat que va ser molt aseptat i el van fer cap dels Setze Jutges. Per formar part del grup feien una selecció per poder entrar. També s’incorporen a la discogràfica Edigsa.
A l’any 1966, Raimon canta amb molt d’èxit a l’Olímpia de Paris.
A l’any 1967, la cançó “la matinada” de Joan Manel Serrat és la número u en ventes.
A l’any 1968, li proposen a Joan Manel Serrat cantar en “Eurovisión”. Amb una gran problemàtica que finalment acaba negant-se a anar.
Durant aquest període hi ha trobades a la Cova del Drac.
A l’any 1967, Ovidi Motlló canta tematica social i no és tampoc l’estil dels Setze Jutges. Aquest mateix any es forma el grup de folk amb Pau Riba, Sisa, Xesco Boix...algun d’ells no van passar la prova de selecció dels Setze Jutges.
A l’any 1969, Mª del Mar Bonet canta “que volen aquesta gent que truquen de matinada”. Els cantautors canten responen als fets que van passant.
A l’any 1970-75, es dissolt els Setze Jutges i només destaquen els professionals.
El grup d’Escoltes de Canet amb la Trinca Joan Ramon Mainat i altres, organitzant les 6 hores de Canet. A la sisena edició van arribar a 60.000 persones.
Durant aquest temps apareix “la goig divin”, formaven part la Guillermina Mota, Terenci Moix . També hi ha “la revolució dels clavells” a França.
Finalment del 1976 al 1980 destaca la música progressiva de fusió del jazz, salsa, pop... al Celeste. Amb l’orquestra Plateria, el Gato Perez, l’Elèctrica d’Armes...
Tot el moviment musical i de cantautors, durant molt de temps va estar finançat per moltes organitzacions o particulars però tot s’acaba quan teòricament queda assumit per la Conselleria de Cultura que no promociona gens la cançó catalana i tot el que comporta, serà per por de que es fessin forts socialment o del seu esperit crític.

Crec que ha estat una gran conferencia que ens ha fet reviure temps viscuts i ens ha donat més informació.