ANNA AKHMÀTOVA
Anna Andrèievna Gorenko neix l’11 de juliol de 1889 Odessa en el sí d’una família noble d’ascendència tàrtara. Comença a escriure poesia de molt jove i davant del rebuig del seu pare, pren el nom de la seva àvia tàrtara: Akhmàtova. Fins els 16 anys viu a Tsàrskoie Selo; després estudia a Kiev i a Sant Petersburg.
El 25 d’abril de 1910 es casa amb el jove i conegut poeta Nikolai Gumiliov promotor de l’acmeísme, corrent poètica que trenca el simbolisme. Al 1912 neix el seu fill Lev Gumiliov que es convertirà en el famós historiador Neo-Eurasianista. El matrimoni durarà tres anys. Al 1912 publica els seus primers poemaris. Al 1917 estellà la Revolució Russa. Al 1918 es torna a casa amb el prominent asiriólac Vladimir Shileiko. Al 1922 es casa per tercera vegada amb l’historiador d’art Nikolai Punin. Al 1921 Nikolai Gumiliov serà detingut i afusellat amb el pretext d’una suposada conspiració. Al 1935 detenen a Liev Gumiliov, el seu fill empresonat per dues vegades, essent enviat fins i tot a Sibèria. Al 1938 Nikolai Gumiliov, el seu primer marit, morirà en un camp de concentració.
Anna Akhmàtova deixa de publicar i viu en condicions molt precàriesa. A la mort de Stalin a la dècada dels cinquanta i amb la pujada al poder de Khruixtxov, pot publicar algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a Rússia i a l’exterior. Al 1964, als seus 75 anys, a Taormina (Italia) rep el Premi Internacional de Poesia i el nomenament de Doctor Honoris Causa a la Universitat d’Oxford. Continua escrivint fins a la seva mort el 5 de març de 1966 d’un infart en un sanatori a prop de Moscou.

Obres
Al 1912 comença la seva primera etapa poètica fins al 1922. Aquest període és literàriament clàssica, serena, ingènua, romàntica i lligada a l’escola acmeista. Vietxer (La tarda. 1912). Txiotki (El rosario. 1914). Bielaia Staia (La bandada blanca. 1917). Ja enmig d’un clima bèl·lic i de terror, Podorozhnik (El plantatge. 1921) i Anno Domini MCMXXI (1922).
Del 1922 al 1940. En aquesta segona etapa la seva obra veritable resta en el silenci. L’empresonament del seu fill inspira la creació de Rèquiem (1935-1940) una de les seves obres més conegudes, que va ser una explosió poètica on denunciava la seva situació i la de molta altra gent. Al 1963 és publicat a Munic sense el seu consentiment. Rèquiem i altres poemes és l’única versió catalana de l’obra de la poeta russa.
Del 1940 al 1965. Li permeten la publicació d’un petit recull de poemes. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi.(1962). L’any 1965 publica el seu darrer poemari, vremeni (LBieg a carrera del temps). Un balanç incomplet i censurat de la seva obra.

Comentaris
El poeta Joseph Brodsky, que escriu el pròleg a l’edició catalana de Rèquiem i altres poemes, la defineix físicament: “ una sola mirada te talla l’alè. Alta de cabells foscos, morena, esvelta i àgil, amb ulls verdosos de tigre polar....”
El temes que tracta la poesia d’Anna Akhmàtova són universals: l’amor, la pàtria, el dolor, l’esperança. Els seus sentiments els va exposant en les diferents moments de la seva vida a través dels poemes, amb una gran profunditat.

Maria-Mercè Marçal és va interessar per la seva poesia i va traduir Rèquiem. La va entendre i admirar com una mare. Per això està en el llistat de les seves mares literàries.

La seva obra és molt extensa però he fer un petit recull.

“Quan en l’angoixa del suïcidi” En aquest poema s’enfronta amb el seu patriotisme.

(...) Em digué: “Vine aquí, abandona

el teu país perdut i en pecat,

deixa per sempre la teva Rússia.

Però jo, impassible i tranquil·la,

vaig tapar-me amb les mans les orelles

perquè aquestes indignes paraules

no em profanessin l’ànima trista. (1917)

“L’amor” Significats amorosos amb un sentiment de neguit.

És allò que embruixa vora el cor,

enroscat com una serp petita,

o el colom que es passa tot el dia

parrupant a la finestra blanca;

és allò que brillarà en el gebre,

s’intueix en un so de viola...

Tanmateix en secret i infal·lible

ens aparta del goig i la calma.

i com sap sanglotar amb dolça veu

en el prec d’un violí que enyora!

I és terrible endevinar-lo en un

nou somriure encara per conèixer.

“El darrer brindis” Ens mostra la tristó i amargura d’una soledat i un gran desamor.

Bec per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

“Tot m’ho han pres”

Tot m’ho han pres: força i amor.

(...) No em resta ja cap descàrrec, cap llàgrima.

“Sentència” Enfronta el passat i el present amb esperança. Resumeix molt bé com s’ha sent després de tot el que ha passat.

(...) Avui tinc tanta, tanta feina!

Cal que mati el dolor i la memòria,

Que converteixi el cor en una roca

I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu

Es una festa darrera el finestral.

Des de fa temps tenia aquest presagi:

El dia clar i la casa deserta.

Aquest és un poema que podria ser el seu acomiadament.

Totes les ànimes de la gent que estimo

són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,

doncs, ningú més per perdre i puc plorar!

L’aire d’aquí convida a repetir cançons.

Un desmai tot d’argent, a la ribera,

va acaronant les aigües resplendents de setembre.

Des del passat es dreça la meva ombra

silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam

hi ha lloc –sembla- també per a la meva,

i aquesta pluja dolça, assolellada,

ve curulla de bones noves, de conhort.

(Versió de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)