Jo visc en aquesta plaça i he volgut fer el meu primer Movie Maker amb una situació molt propera.
dimarts, 15 de juny del 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
MARES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
CLEMENTINA ARDERIU
(Barcelona, 1889-1976)
Maria-Mercè Marsal ens diu de la poesia de la Clementina que li produeix inquietud i desassossec “ em desvella i qüestiona...remet per força a la propia “identitat”. El fer i al desfer que va teixint la vida quotidiana”.
La Clementina ens diu “ Vida de dona com les altres, com tantes altres”. “L’altre” és a dir “femenina”. Se´ns mostra feliçment inoqua més encara assossegada i reconfortant. Assumeix el paper de dona i mare sense fissures. Però la seva poesia és la fissura, l’espai on irromp el desordre i on la seva veu vol fer-se, en llibertat, amb l’impuls vital i tenaç... És com una rebeldia de la seva situació i en la poesia trobés la llibertat de desfogar-se. “Llibertat, frena el pas que pot ser fallida”...-com diu ella mateixa. Sembla com si volgués posar limit a la seva poesia. La mar com a figura femenina...en perpetu moviment, origen de la vida i alhora desig i passió.
Va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, malgrat la pressió d’un entorn limitador.
Un bon exemple el tenim en el poema “El pendís” (1920).
El tema central, es planteja en els primers versos: poca gent pot fruir d’aquesta plenitud feliç. També ens parla com es troba perduda en un bosc metafòric on els arbres li tapen l’horitzó, comprova que res ni ningú la ve a treure d’aquest mal pas, i acaba desitjant tenir prou aplom per fer front a la desesperança, i d’aquesta manera es veurà menys afectada pels atzars de la vida.
Maria-Mercè Marsal ens diu de la poesia de la Clementina que li produeix inquietud i desassossec “ em desvella i qüestiona...remet per força a la propia “identitat”. El fer i al desfer que va teixint la vida quotidiana”.
La Clementina ens diu “ Vida de dona com les altres, com tantes altres”. “L’altre” és a dir “femenina”. Se´ns mostra feliçment inoqua més encara assossegada i reconfortant. Assumeix el paper de dona i mare sense fissures. Però la seva poesia és la fissura, l’espai on irromp el desordre i on la seva veu vol fer-se, en llibertat, amb l’impuls vital i tenaç... És com una rebeldia de la seva situació i en la poesia trobés la llibertat de desfogar-se. “Llibertat, frena el pas que pot ser fallida”...-com diu ella mateixa. Sembla com si volgués posar limit a la seva poesia. La mar com a figura femenina...en perpetu moviment, origen de la vida i alhora desig i passió.
Va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, malgrat la pressió d’un entorn limitador.
Un bon exemple el tenim en el poema “El pendís” (1920).
El tema central, es planteja en els primers versos: poca gent pot fruir d’aquesta plenitud feliç. També ens parla com es troba perduda en un bosc metafòric on els arbres li tapen l’horitzó, comprova que res ni ningú la ve a treure d’aquest mal pas, i acaba desitjant tenir prou aplom per fer front a la desesperança, i d’aquesta manera es veurà menys afectada pels atzars de la vida.
Jo deia ahir: ésser i sentir, fortuna rara.
Per què la gent –rosec mesquí—
no se n’amara, d’ésser i sentir?
era per mi goig pur...
...I els arbres són d’un sol pregon
la immòbil presa; tot el brancatge acota el front,
i gran feresa dins mi es difon.
Sóc no sé on, re no es palesa.
Res ni ningú no se m’enduu...
...Pel món tingués com el morent l’ànima eixuta,
i aquell frement deseiximent
que res no immuta!
Característiques bàsiques: Femenina, assossegada, reconfortant, tenaç, vital, realista, continguda, prudent, intel·ligent, sensible i culta.
M. ANTONIA SALVÀ
( Ciutat de Mallorca, 1869- Llucmajor, 1958)
Una de les primeres dones poetes importants de la història de la poesia catalana. Temes de la vida quotidiana els transforma en temes de gran qualitat. Gran sentit simbòlic amb força. És ferotge i inesperada capacitat de supervivència. Per això la comparen al cactus del poema que havent estat llançat dalt d’una paret seca, és capaç d’obrir-se pas,lluitant per sobreviure.
Un dels seus poemes “L’encís que fuig” forma part del llibre Espigues en flor (1926), prologat per Josep Carner, amb qui va mantenir una estreta amistat i admiració mútua. Aquet poema és un cant a la bellesa i la seva fugacitat. Primer l’admira, la sent dintre seu, s’allunya, se fon i se sen agraïda.
Una de les primeres dones poetes importants de la història de la poesia catalana. Temes de la vida quotidiana els transforma en temes de gran qualitat. Gran sentit simbòlic amb força. És ferotge i inesperada capacitat de supervivència. Per això la comparen al cactus del poema que havent estat llançat dalt d’una paret seca, és capaç d’obrir-se pas,lluitant per sobreviure.
Un dels seus poemes “L’encís que fuig” forma part del llibre Espigues en flor (1926), prologat per Josep Carner, amb qui va mantenir una estreta amistat i admiració mútua. Aquet poema és un cant a la bellesa i la seva fugacitat. Primer l’admira, la sent dintre seu, s’allunya, se fon i se sen agraïda.
...veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer d’exquisida recança
jo l’he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l’enyorança,
de tan seguit com s’allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l’he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?...
Característiques bàsiques: Ferotge, valenta, lluitadora, observadora i inesperada.
ROSA LEVERONI
(Barcelona, 1910 - Cadaqués,1985)
El seu estil és clàssic, harmoniós, solemne i greu. Els temes són d’amor i de solitud. Com diu la Maria-Mercè Marçal, la comprensió dels seus poemes et van seduint lentament, també li impressiona el poema “Elegies dels dies obscurs” perquè conté i ens lliure en síntesis tots o gairebé tots els elements del seu codi existencial. Mirall leveronia que reflecteix fragilitat i fugacitat.
Les seves obres van ser elogiades per Carles Riba, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany.
Té una personalitat pròpia i de gran intensitat. Com persona és silenciosa, fins i tot closa, però amb una energia i tracte afable i poc convencional. Desencisada del pare i aïllada de la mare. Decebuda dels homes i distanciada de les dones.
El seu llibre Presència i record (1952) recull quinze poemes dedicats a cantar els sentiments que afloren després de viure una apassionada història d’amor. Un d’ells “Elegies de la represa, VI,”en aquest poema certifica la intensitat de l’amor per l’home estimat. No té paraules per a explicar aquest amor i amb dos interrogacions el compara a fenòmens que ella considera purs i intensos fins i tot quan l’amat respira, ho fa dins el respir d’ella i perquè és l’únic somni que no li podrà arrabassar la Mort. Més intens, impossible.
El seu estil és clàssic, harmoniós, solemne i greu. Els temes són d’amor i de solitud. Com diu la Maria-Mercè Marçal, la comprensió dels seus poemes et van seduint lentament, també li impressiona el poema “Elegies dels dies obscurs” perquè conté i ens lliure en síntesis tots o gairebé tots els elements del seu codi existencial. Mirall leveronia que reflecteix fragilitat i fugacitat.
Les seves obres van ser elogiades per Carles Riba, Salvador Espriu i Maria Aurèlia Capmany.
Té una personalitat pròpia i de gran intensitat. Com persona és silenciosa, fins i tot closa, però amb una energia i tracte afable i poc convencional. Desencisada del pare i aïllada de la mare. Decebuda dels homes i distanciada de les dones.
El seu llibre Presència i record (1952) recull quinze poemes dedicats a cantar els sentiments que afloren després de viure una apassionada història d’amor. Un d’ells “Elegies de la represa, VI,”en aquest poema certifica la intensitat de l’amor per l’home estimat. No té paraules per a explicar aquest amor i amb dos interrogacions el compara a fenòmens que ella considera purs i intensos fins i tot quan l’amat respira, ho fa dins el respir d’ella i perquè és l’únic somni que no li podrà arrabassar la Mort. Més intens, impossible.
No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l’arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
... perquè respires dintre del meu respir,
si dels meus somnis ets l’únic somni viu
que no podria arrabassar la Mort...
Característiques bàsiques: Molta personalitat, enèrgica, silenciosa i afable.
ISABEL DE VILLENA
(1430-1490)
El seu nom era Elionor Manuel de Villena, filla natural de Enrique de Villena, família dels reis d’Aragó i Castella. Als quinze anys entra com novícia al convent de la Trinitat de les Clarisses, amb el nom d’Isabel de Villena. Als trenta- tres anys va ser nomenada abadessa fins la seva mort als seixanta anys.
La seva gran obra és Vita Christi, va ser publicada l’any 1497 gràcies a la abadessa que la va substituir a la seva mort. Va ser molt important com a literatura del segle XV (el Segle d’Or Valencià) . Vita Christi va més enllà del relat bíblic, en la vida de Crist villerana, interessa els personatges femenins, Maria, Maria Magdalena...defensant la dignitat de la dona. Es un al·legat polèmic al mateix temps que Jaume Roig escriu L’Epill amb devastadores afirmacions sobre el sexe femení.
Pocs són els casos que coneixem de dones escriptores medievals. Però al llarg dels segles moltes dones escriptores i poetesses religioses, entraven als convents per deslligar-se de la família i poder dedicar-se plenament a escriure.
El seu nom era Elionor Manuel de Villena, filla natural de Enrique de Villena, família dels reis d’Aragó i Castella. Als quinze anys entra com novícia al convent de la Trinitat de les Clarisses, amb el nom d’Isabel de Villena. Als trenta- tres anys va ser nomenada abadessa fins la seva mort als seixanta anys.
La seva gran obra és Vita Christi, va ser publicada l’any 1497 gràcies a la abadessa que la va substituir a la seva mort. Va ser molt important com a literatura del segle XV (el Segle d’Or Valencià) . Vita Christi va més enllà del relat bíblic, en la vida de Crist villerana, interessa els personatges femenins, Maria, Maria Magdalena...defensant la dignitat de la dona. Es un al·legat polèmic al mateix temps que Jaume Roig escriu L’Epill amb devastadores afirmacions sobre el sexe femení.
Pocs són els casos que coneixem de dones escriptores medievals. Però al llarg dels segles moltes dones escriptores i poetesses religioses, entraven als convents per deslligar-se de la família i poder dedicar-se plenament a escriure.
Característiques bàsiques: intel·ligent,vital i culta.
dimarts, 9 de març del 2010
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Ivars d’Urgell era el seu poble i en l’ermita de la Mare de Déu de l’Horta, es troba un monument dedicat amb ella, junt a una inscripció del seu poema Dona.
Una de les seves mares literàries era Anna Akhmàtova. Al llegí poemes de totes dues, és molt comparable com comparteixen sentiments i formes d’expressar-los. En els poemes Sentència i Nena, s’ha enfronten al passat i al present amb esperança. L’Anna Akhmàtova expressa amb més claredat el dolor i la fortalesa i La Maria-Mecè Marçal exposa més un sentiment de dolçor i tristesa. Però les dues tenen esperança.
Una de les seves mares literàries era Anna Akhmàtova. Al llegí poemes de totes dues, és molt comparable com comparteixen sentiments i formes d’expressar-los. En els poemes Sentència i Nena, s’ha enfronten al passat i al present amb esperança. L’Anna Akhmàtova expressa amb més claredat el dolor i la fortalesa i La Maria-Mecè Marçal exposa més un sentiment de dolçor i tristesa. Però les dues tenen esperança.
Sentència
(...) Avui tinc tanta, tanta feina! Cal que mati el dolor i la memòria, que converteixi el cor en una roca. I aprengui a viure de bell nou. Però no...que càlida fressa de l'estiu
és una festa darrera el finestral. Des de fa temps tenia aquest presagi:El dia clar i la casa deserta.
Nena
Pujaré la tristesa dalt les golfes amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, el cartipàs vençut, la tarlatana vella. I baixaré les graus amb vestit d’alegria que hauran teixit aranyes sense seny. Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Nena
Pujaré la tristesa dalt les golfes amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, el cartipàs vençut, la tarlatana vella. I baixaré les graus amb vestit d’alegria que hauran teixit aranyes sense seny. Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
dimarts, 23 de febrer del 2010
dilluns, 22 de febrer del 2010
ANNA AKHMÀTOVA
Anna Andrèievna Gorenko neix l’11 de juliol de 1889 Odessa en el sí d’una família noble d’ascendència tàrtara. Comença a escriure poesia de molt jove i davant del rebuig del seu pare, pren el nom de la seva àvia tàrtara: Akhmàtova. Fins els 16 anys viu a Tsàrskoie Selo; després estudia a Kiev i a Sant Petersburg.
El 25 d’abril de 1910 es casa amb el jove i conegut poeta Nikolai Gumiliov promotor de l’acmeísme, corrent poètica que trenca el simbolisme. Al 1912 neix el seu fill Lev Gumiliov que es convertirà en el famós historiador Neo-Eurasianista. El matrimoni durarà tres anys. Al 1912 publica els seus primers poemaris. Al 1917 estellà la Revolució Russa. Al 1918 es torna a casa amb el prominent asiriólac Vladimir Shileiko. Al 1922 es casa per tercera vegada amb l’historiador d’art Nikolai Punin. Al 1921 Nikolai Gumiliov serà detingut i afusellat amb el pretext d’una suposada conspiració. Al 1935 detenen a Liev Gumiliov, el seu fill empresonat per dues vegades, essent enviat fins i tot a Sibèria. Al 1938 Nikolai Gumiliov, el seu primer marit, morirà en un camp de concentració.
Anna Akhmàtova deixa de publicar i viu en condicions molt precàriesa. A la mort de Stalin a la dècada dels cinquanta i amb la pujada al poder de Khruixtxov, pot publicar algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a Rússia i a l’exterior. Al 1964, als seus 75 anys, a Taormina (Italia) rep el Premi Internacional de Poesia i el nomenament de Doctor Honoris Causa a la Universitat d’Oxford. Continua escrivint fins a la seva mort el 5 de març de 1966 d’un infart en un sanatori a prop de Moscou.
Anna Andrèievna Gorenko neix l’11 de juliol de 1889 Odessa en el sí d’una família noble d’ascendència tàrtara. Comença a escriure poesia de molt jove i davant del rebuig del seu pare, pren el nom de la seva àvia tàrtara: Akhmàtova. Fins els 16 anys viu a Tsàrskoie Selo; després estudia a Kiev i a Sant Petersburg.
El 25 d’abril de 1910 es casa amb el jove i conegut poeta Nikolai Gumiliov promotor de l’acmeísme, corrent poètica que trenca el simbolisme. Al 1912 neix el seu fill Lev Gumiliov que es convertirà en el famós historiador Neo-Eurasianista. El matrimoni durarà tres anys. Al 1912 publica els seus primers poemaris. Al 1917 estellà la Revolució Russa. Al 1918 es torna a casa amb el prominent asiriólac Vladimir Shileiko. Al 1922 es casa per tercera vegada amb l’historiador d’art Nikolai Punin. Al 1921 Nikolai Gumiliov serà detingut i afusellat amb el pretext d’una suposada conspiració. Al 1935 detenen a Liev Gumiliov, el seu fill empresonat per dues vegades, essent enviat fins i tot a Sibèria. Al 1938 Nikolai Gumiliov, el seu primer marit, morirà en un camp de concentració.
Anna Akhmàtova deixa de publicar i viu en condicions molt precàriesa. A la mort de Stalin a la dècada dels cinquanta i amb la pujada al poder de Khruixtxov, pot publicar algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a Rússia i a l’exterior. Al 1964, als seus 75 anys, a Taormina (Italia) rep el Premi Internacional de Poesia i el nomenament de Doctor Honoris Causa a la Universitat d’Oxford. Continua escrivint fins a la seva mort el 5 de març de 1966 d’un infart en un sanatori a prop de Moscou.
Obres
Al 1912 comença la seva primera etapa poètica fins al 1922. Aquest període és literàriament clàssica, serena, ingènua, romàntica i lligada a l’escola acmeista. Vietxer (La tarda. 1912). Txiotki (El rosario. 1914). Bielaia Staia (La bandada blanca. 1917). Ja enmig d’un clima bèl·lic i de terror, Podorozhnik (El plantatge. 1921) i Anno Domini MCMXXI (1922).
Del 1922 al 1940. En aquesta segona etapa la seva obra veritable resta en el silenci. L’empresonament del seu fill inspira la creació de Rèquiem (1935-1940) una de les seves obres més conegudes, que va ser una explosió poètica on denunciava la seva situació i la de molta altra gent. Al 1963 és publicat a Munic sense el seu consentiment. Rèquiem i altres poemes és l’única versió catalana de l’obra de la poeta russa.
Del 1940 al 1965. Li permeten la publicació d’un petit recull de poemes. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi.(1962). L’any 1965 publica el seu darrer poemari, vremeni (LBieg a carrera del temps). Un balanç incomplet i censurat de la seva obra.
Comentaris
El poeta Joseph Brodsky, que escriu el pròleg a l’edició catalana de Rèquiem i altres poemes, la defineix físicament: “ una sola mirada te talla l’alè. Alta de cabells foscos, morena, esvelta i àgil, amb ulls verdosos de tigre polar....”
El temes que tracta la poesia d’Anna Akhmàtova són universals: l’amor, la pàtria, el dolor, l’esperança. Els seus sentiments els va exposant en les diferents moments de la seva vida a través dels poemes, amb una gran profunditat.
Maria-Mercè Marçal és va interessar per la seva poesia i va traduir Rèquiem. La va entendre i admirar com una mare. Per això està en el llistat de les seves mares literàries.
La seva obra és molt extensa però he fer un petit recull.
“Quan en l’angoixa del suïcidi” En aquest poema s’enfronta amb el seu patriotisme.
(...) Em digué: “Vine aquí, abandona
el teu país perdut i en pecat,
deixa per sempre la teva Rússia.
Però jo, impassible i tranquil·la,
vaig tapar-me amb les mans les orelles
perquè aquestes indignes paraules
no em profanessin l’ànima trista. (1917)
“L’amor” Significats amorosos amb un sentiment de neguit.
És allò que embruixa vora el cor,
enroscat com una serp petita,
o el colom que es passa tot el dia
parrupant a la finestra blanca;
és allò que brillarà en el gebre,
s’intueix en un so de viola...
Tanmateix en secret i infal·lible
ens aparta del goig i la calma.
i com sap sanglotar amb dolça veu
en el prec d’un violí que enyora!
I és terrible endevinar-lo en un
nou somriure encara per conèixer.
“El darrer brindis” Ens mostra la tristó i amargura d’una soledat i un gran desamor.
Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.
Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.
“Tot m’ho han pres”
Tot m’ho han pres: força i amor.
(...) No em resta ja cap descàrrec, cap llàgrima.
“Sentència” Enfronta el passat i el present amb esperança. Resumeix molt bé com s’ha sent després de tot el que ha passat.
(...) Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.
Però no… que la càlida fressa de l’estiu
Es una festa darrera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.
Aquest és un poema que podria ser el seu acomiadament.
Totes les ànimes de la gent que estimo
són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,
doncs, ningú més per perdre i puc plorar!
L’aire d’aquí convida a repetir cançons.
Un desmai tot d’argent, a la ribera,
va acaronant les aigües resplendents de setembre.
Des del passat es dreça la meva ombra
silenciosament i em ve a trobar.
Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam
hi ha lloc –sembla- també per a la meva,
i aquesta pluja dolça, assolellada,
ve curulla de bones noves, de conhort.
(Versió de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)
diumenge, 7 de febrer del 2010
MIRADES MERAVELLADESEls adorns que ens envolten.
Tinc per costum que quan un objecte em porta un record, el poso en un prestatge on el pugui veure.
Sovint són al menjador, al saló o a la meva habitació.
Quan tinc temps i m’entretinc a mirar-los o a netejar-los, quants records em porten!
Hi ha regals dels fills o dels amics, altres de viatges, però tots tenen una història personal.
Si algú ens visita pensarà que tot forma part d’una decoració, però no, per mi és alguna cosa més.
Repassant els prestatges, sí que hi ha un objecte a destacar, un gos blanc de porcellana amb les potetes alçades. Tinc una foto de la meva germana, fa 70 anys molt petita a coll del meu pare que li ensenyava. Me costaria molt prescindir d’ell. És veritat no tots els objectes tenen el mateix valor.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT - MARIA-MERCÈ MARÇAL
Sóc jo, que parlo als joves (Salvat-Papasseit)
En aquest text podem entendre com aquest dos poetes compartien la mateixa ideologia i forma d’expressar-se. Són estils molt comparatius.
Joan Salvat-Papasseit encoratja als joves:
A que siguin almenys llum en la foscor.
Que trobin la grandesa en el que facin.
Els engresca a ser poetes i cantar en la lluita.
Que no vulguin repòs sinó neguit i valorar les intel·ligències actives.
Merèixer el cel calent i la mar blava.
Valorar la persistència però també la paciència.
Els excita per la Vida i la Llibertat sense límits ni por.
Que es voltin de companys sincers, oberts i cordials.
Els aviva a que quan tot va de pressa no cal aturar-se, cal avençar.
Si se senten el cos apressat que l’ànima sigui lliure.
Els il·lusiona a viure amb noblesa i fer sempre el bé. No admirar al tirà intel·ligent ni a l’ignorant esclau.
Aquestes reflexions són encertades i complertes que ens les podem fer nostres perquè motiven ha tirar endavant per la vida i conservar l’esperit jove.
Sóc jo, que parlo als joves (Salvat-Papasseit)
En aquest text podem entendre com aquest dos poetes compartien la mateixa ideologia i forma d’expressar-se. Són estils molt comparatius.
Joan Salvat-Papasseit encoratja als joves:
A que siguin almenys llum en la foscor.
Que trobin la grandesa en el que facin.
Els engresca a ser poetes i cantar en la lluita.
Que no vulguin repòs sinó neguit i valorar les intel·ligències actives.
Merèixer el cel calent i la mar blava.
Valorar la persistència però també la paciència.
Els excita per la Vida i la Llibertat sense límits ni por.
Que es voltin de companys sincers, oberts i cordials.
Els aviva a que quan tot va de pressa no cal aturar-se, cal avençar.
Si se senten el cos apressat que l’ànima sigui lliure.
Els il·lusiona a viure amb noblesa i fer sempre el bé. No admirar al tirà intel·ligent ni a l’ignorant esclau.
Aquestes reflexions són encertades i complertes que ens les podem fer nostres perquè motiven ha tirar endavant per la vida i conservar l’esperit jove.
diumenge, 31 de gener del 2010
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Infància, estudis i vida familiar
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976.
El 1980 té la seva filla Heura,[1] que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai,[1] del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
[edita] Vida política
Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.[1]
Coordinà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu des de la seva creació el 1979 fins al 1985.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club.[1] Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
[edita] Treball editorial
L'any 1973 és cofundadora, amb Ramon Pinyol Balasch i amb d'altres joves poetes de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
[edita] Obra
El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976)[2] prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya, que ha patrimonialitat l'autora fins al punt de relativitzar-la com a escriptora de primer ordre en termes absoluts.
En el seu vessant com a traductora, va traduïr autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
dilluns, 25 de gener del 2010
MONTSERRAT ROIG:
PARAULES D’AVUI
Autora Montserrat Roig
Intèrprets Mariona Casanovas (actriu) i Emili Cuenca (músic).
Direcció Maria Manau i Frederic Roda.
Relació dels textos de l’espectacle.
En una petita ciutat alemanya.
El dolor que no s’atura mai.
Aquí no els diem pas fastigosos.
Les lliçons de pas del temps.
El cordó umbilical que no es talla mai.
La supervivència de l’espècie.
Totes aquestes menes d’amor.
L’adolescència al colomar.
Jo també m’hi apunto.
Aquests textos són una selecció dels articles recollits en el llibre “Un pensament de sal, un pessic de pebre”. Dietari obert 1990-1991, que agrupa la totalitat d’articles que la Montserrat Roig va escriure al diari Avui fins pocs dies abans de morir. Els temes són diversos, des de la justícia social, la discriminació, la llengua, el feminisme,la pau...La interpretació de la Mariona Casanovas va ser extraordinària, va saber explicar cada text amb un sentiment, una vivesa de mirada, uns moviments, que et feia està totalment entregada a la seva actuació i també ho afavoria la proximitat de l’espai reduït del teatre. També cal destacar l’actuació del músic que amb l’acompanyament de guitarra donava un toc molt encertat.
Quan vam sortir ens vam quedar a la porta comentant l’obra i vam tenir la sort de poder parlar amb els mateixos actors i comentar el que ens havia semblat i felicitar-los.
dimarts, 19 de gener del 2010
dilluns, 18 de gener del 2010
La Nova Cançó i la Cançó Catalana a la Transició
LA NOVA CANÇÓ I LA CANÇÓ CATALANA A LA TRANSICIÓ
Conferencia del professor Jordi Giró.
1959-62 Els orígens.
1963-67 Consolidació dels Setze Jutges i Raimon.
1968-69 Serrat canta en castellà i el grup de folk.
1970-75 6 hores de Canet i els concerts multitudinaris.
1976-80 Música laietana i el desencís dels cantautors.
Els Setze Jutges s’originen a partir de 1959. Eren un grup format, d’inici, de gent que provenia de la burgesia, feien trobades a les cases particulars i fins 1963-67 no s’han consoliden. Durant aquests anys coneixen al Raimon. Els hi va causar molta admiració però era un estil diferent, cantava cançons molt reivindicatives i de crítica social. Públicament, es va donar a conèixer en “el Festival de la Canción Mediterranea”, primer no estava d’acord però desprès va acceptar cantar en català. Al donar a conèixer les seves cançons amb gran èxit és quan comença la censura.
Després coneixen a Joan Manel Serrat que va ser molt aseptat i el van fer cap dels Setze Jutges. Per formar part del grup feien una selecció per poder entrar. També s’incorporen a la discogràfica Edigsa.
A l’any 1966, Raimon canta amb molt d’èxit a l’Olímpia de Paris.
A l’any 1967, la cançó “la matinada” de Joan Manel Serrat és la número u en ventes.
A l’any 1968, li proposen a Joan Manel Serrat cantar en “Eurovisión”. Amb una gran problemàtica que finalment acaba negant-se a anar.
Durant aquest període hi ha trobades a la Cova del Drac.
A l’any 1967, Ovidi Motlló canta tematica social i no és tampoc l’estil dels Setze Jutges. Aquest mateix any es forma el grup de folk amb Pau Riba, Sisa, Xesco Boix...algun d’ells no van passar la prova de selecció dels Setze Jutges.
A l’any 1969, Mª del Mar Bonet canta “que volen aquesta gent que truquen de matinada”. Els cantautors canten responen als fets que van passant.
A l’any 1970-75, es dissolt els Setze Jutges i només destaquen els professionals.
El grup d’Escoltes de Canet amb la Trinca Joan Ramon Mainat i altres, organitzant les 6 hores de Canet. A la sisena edició van arribar a 60.000 persones.
Durant aquest temps apareix “la goig divin”, formaven part la Guillermina Mota, Terenci Moix . També hi ha “la revolució dels clavells” a França.
Finalment del 1976 al 1980 destaca la música progressiva de fusió del jazz, salsa, pop... al Celeste. Amb l’orquestra Plateria, el Gato Perez, l’Elèctrica d’Armes...
Tot el moviment musical i de cantautors, durant molt de temps va estar finançat per moltes organitzacions o particulars però tot s’acaba quan teòricament queda assumit per la Conselleria de Cultura que no promociona gens la cançó catalana i tot el que comporta, serà per por de que es fessin forts socialment o del seu esperit crític.
Crec que ha estat una gran conferencia que ens ha fet reviure temps viscuts i ens ha donat més informació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
